diumenge, 13 d’abril de 2014

INDIGNADA, abans del 15-M

Al segle passat es van desenvolupar nombrosos tractats que intentaven regular alguns dels drets que haurien de tenir les persones simplement per la condició d'existir. Actualment ens perdem amb totes les existents convencions internacionals que regulen els drets humans: drets civils, drets dels infants, de les dones, de les persones amb discapacitat... En un informe realitzar per "l'Oficina de l'Alt Comisionat de les Nacions Unides per als Drets Humans"(també ens perdem en l'estructura del poder i totes les administracions creades) podem contar-ne fins a catorze.

I dia a dia veiem com aquestes convencions i els drets que recullen, són esquivades fins i tot per aquells països avall firmants. El nostre cas no anava a ser una excepció i els últims processos històrics polítics i socials esdevinguts així ho ratifiquen; l'escalada veloç i voraç del capitalisme, la dictadura franquista,  l'estafa dels polítics en el procés democràtic així mateix com l'actual crisi. Està clar que la violació de certs drets al nostre territori, en comparació a altre,s on la vida val menys que la bala que els mata, i on la quotidianeitat de les persones és la fam, la guerra, la por, la mort, pot ser irrellevant, no hem de perdre de vista que açò passa i és present.

Fa tretze anys que treballe a l'escola pública i cada dia que passa em martiritza més la idea d'eixe lloc, d'eixe treball... un treball al servei de la maquinària per adoctrinar i ensinistrar als futurs ciutadans en la reproducció d'un model econòmic i social. Un model jeràrquic, desigualitari, discriminatori, productiu, mercantilista, competitiu, inhumà... on tant tens, tant vals... tant vals, tant eres... Però, eres per què vals?, eres perquè eres, perquè naixes, perquè la teua vida té un valor en sí mateix, tant si tens o no tens com si vals, tots valem per la mateixa raó de la nostra existència.

Però quan entres a eixe lloc, a l'escola, a la docència, t'endinses en una maquinària on la rutina i les inèrcies et poden arrossegar a ser un mestre més que et dediques a produir i reproduir cada dia allò per al que et paguenHem sigut contractats pel poder, pel capital i per l'Estat, per dur a terme els quotidians i i terrorífics “treballs bruts” sobre els joves. Ens redimiria d'alguna manera que, en aquest tràngol, tacades les mans i llogada la consciència, almenys no ens enganyem. Quelcom utilitzat per apaivagar conciències, per a l'autoengany, l'autojustificació i la racionalització d'una pràctica emprem projectes educatius i programacions que per a res els serviran per a la vida, perquè estan desconnectats d'ella mateixa, allunyats.

En una escola que es bota també els principis de la igualtat d'oportunitats i la no discriminació per raó de diferències. Des del meu treball a un centre d'educació especial, hem vist com en deu anys el número d'alumnat s'ha incrememtat tres vegades, tres vegades!. Malgrat la continua aprovació de lleis educatives que diuen que recolzen la "integració", d'atenció a persones amb necessitats educatives especials, de protecció de les persones amb discapacitats... 
I tots som responsables i partíceps d' això, l'administració i les persones que estem cada dia amb ells i que sóm els primers que comencem... afirmacions com: "este xiquet és impossible", "no arribarà a res", "no hi ha forma amb ell", "hauria de ser medicat"," no està per estar ací"... tot plegat és l’inici de tot.

Aquestes persones que pel fet de ser diferents o no "passar per l'aro" de les dinàmiques que imposem a les escoles; per la incompetència dels "professionals” de donar-los una resposta a la seua mida; per la falta de formació, de professionalitat, d’esforç, voluntat i de consciència; no podran accedir  als mateixos drets que la resta de ciutadans, la mateixa dignitat humana, qualitat de vida, llibertat individual, i com no, educabilitat.

I aleshores què?... aleshores els arranquem del seu context natural, d'aquell lloc on han crescut, dels seus companys de sempre, dels seus futurs amics. Desarrelats i trencats els vincles amb els seu entorn, aquest vincle tant vital per al seu desenvolupament com a persona, com a ciutadà de ple dret talment com qualsevol, els portem a un centre a kilómetres de la seua localitat, amb altres que no són els seus vincles naturals. I amb açò comença tot un procés paral·lel al que és i ha de ser la vida… proporcionant-lis uns serveis restrictius i una educació lluny, en tots els sentits del que deuria ser…Quant major siga la diferència entre la experiència escolar i la realitat, major será la dificultat de la persona per participar en aquesta.
  
JO NO VULL AQUESTA ESCOLA, AQUESTA SOCIETAT…

Una vida el més normalitzada com siga posible en termes d’oportunitats, d’igualtat, de dignitat, de llibertat, de naturalitat, de participació… i de tantes i tantes raons que la raó imposa per a tots. Això és pel que hem de lluitar.

En el siglo pasado se desarrollaron numerosos tratados que intentaban regular algunos de los derechos que tendrían que tener las personas simplemente por la condición de existir. Actualmente nos perdemos con todas las existentes convenciones internacionales que regulan los derechos humanos: derechos civiles, derechos de los niños, de las mujeres, de las personas con discapacidad... En un informe realizar por "la Oficina del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos"(también nos perdemos en el estructura del poder y todas las administraciones creadas) podemos contar hasta catorce.



Y día a día vemos como estas convenciones y los derechos que recogen, son esquivadas incluso por aquellos paises abajo firmantes. Nuestro caso no iba a ser una excepción y los últimos procesos históricos políticos y sociales acontecidos así lo ratifican; la escalada veloz y voraz del capitalismo, la dictadura franquista, la estafa de los políticos en el proceso democrático así mismo como la actual crisis. Está claro que la violación de ciertos derechos en nuestro territorio, en comparación a otras donde la vida vale menos que la bala que los mata y donde la cuotidianeidad de las personas es la hambre, la guerra, el miedo, la muerte, puede ser irrelevante, no tenemos que perder de vista que esto pasa y es presente.



Hace trece años que trabajo en la escuela pública y cada día que pasa me martiriza más la idea de ese lugar, de ese trabajo... un trabajo al servicio de la maquinaria para adoctrinar y adiestrar a los futuros ciudadanos en la reproducción de un modelo económico y social. Un modelo jerárquico, desigualitario, discriminatorio, productivo, mercantilista, competitivo, inhumano... donde tanto tienes, tanto vales... tanto vales, tanto eres... Pero ¿eres por qué vales?, eras porque eres, porque naces, porque tu vida tiene un valor en sí mismo, tanto si tienes o no tienes como sí vales, todos valemos por la misma razón de nuestra existencia.



Pero cuando entras a ese lugar, en la escuela, en la docencia, te adentras en una maquinaria donde la rutina y las inercias te pueden arrastrar a ser un maestro más que te dedicas a producir y reproducir cada día aquello para lo que te pagan. Hemos sido contratados por el poder, por el capital y por el Estado, para llevar a cabo los cotidianos y y terroríficos “trabajos sucios” sobre los jóvenes. Nos redimiría de alguna manera que, en este trance, manchadas las manos y alquilada la conciencia, al menos no nos engañemos. Por  apaciguar conciencias, el autoengaño, la autojustificación, la racionalización de una práctica, mediante proyectos educativos y programaciones que para nada les servirán para la vida, porque están desconectados de ella misma, alejados.


Una escuela que se salta también los principios de la igualdad de oportunidades y la no discriminación por razón de diferencias en las habilidades. Desde mi trabajo en un centro de educación especial, hemos visto como en diez años el número de alumnado se ha incrememtado tres veces, tres veces!. A pesar de la continúa aprobación de leyes educativas, de atención a personas con necesidades educativas especiales, de protección de las personas con discapacidad... 
Y todos somos responsables y partícipes de esto, la administración y las personas que estamos cada día con ellos y que somos los primeros que empezamos... afirmaciones cómo: "este niño es imposible", "no llegará a nada", "no hay forma con él", "tendría que ser medicado"," no está para estar aquí"... es el inicio de todo.

Estas personas que por el hecho de ser diferentes o no pasar por el aro de las dinámicas que imponemos en las escuelas; por la incompetencia de los "profesionales” de darlos una respuesta a su medida; por la falta de formación, de profesionalidad, de esfuerzo, voluntad y de conciencia; no podrán acceder a los mismos derechos que el resto de ciudadanos, la misma dignidad humana, calidad de vida, libertad individual, y como no educabilidad.



Y entonces ¿qué?... entonces los arrancamos de su contexto natural, de aquel lugar donde han crecido, de sus compañeros de siempre, de sus futuros amigos. Desarraigados y rotos los vínculos con los de su  entorno, este vínculo tan vital para su desarrollo como persona, como ciudadano de pleno derecho talmente como cualquier otro, los llevamos a un centro a kilómetros de su localidad, con otras personas que no son sus vínculos naturales. Y con esto empieza todo un proceso paralelo al que es y debería ser la vida… proporcionándole unos servicios restrictivos y una educación lejos, en todos los sentidos de lo que debería ser…

Cuánto mayor sea la diferencia entre la experiencia escolar y la realidad, mayor será la dificultad de la persona para participar en esta. 


YO NO QUIERO ESTA ESCUELA, ESTA SOCIEDAD…

Una vida lo más normalizada como sea posible en términos de oportunidades, de igualdad, de dignidad, de libertad, de naturalidad, de participación… y de tantas y tantas razones que la razón impone para todos. Eso es por lo que tenemos de luchar.

2 comentaris:

  1. Així és, com un cercle en el que entres i has de seguir el camí que et marca el sistema, molts treballen per fer un altre camí més just i digne, com vosaltres, m'alegra que esteu ahí i admire el vostre treball. ànim!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies guapa per entendre i recolzar per a que les coses siguen més dignes i justes... ;) ...

    ResponElimina