"Medicalización
es la forma en que el ámbito de la medicina moderna se ha expandido en los años
recientes y ahora abarca muchos problemas que antes no estaban definidos como
entidades médicas". Kishores
"La
aceptación del poder médico para definir salud y enfermedad conlleva la
creencia en los medios tecnológicos y en su capacidad para dar solución
a todo, convierte los problemas inherentes de la vida en susceptibles
de tratamiento y elimina la competencia personal para afrontarlos y la
social para reconstruirlos".Illich
medicalització i escola...
Diàriament a l'escola ens trobem amb situacions on els trets del caràcter i variacions de la "normalitat" es transformen en malalties que comporten tractaments; així, per exemple, la timidesa es converteix en un desequilibri de neurotransmisors, l'avorriment en depressió i la curiositat excessiva en dèficit d'atenció i, el que és pitjor, els canvis intranscendents i transitoris es converteixen en malalties cròniques. Es medicalitza i es "tracta" amb medicaments i teràpies psicològiques el que emmascara les deficiències del model social existent en general i el sistema educatiu en "especial", de manera que el professorat i famílies poden arribar a tenir una visió simptomàtica, superficial i individual d'un problema més de fons i global. Els desajustaments entre models socials, pedagògics i familiars es converteixen en trastorns mèdics de l'alumnat i són susceptibles de tractament, generalment amb visites al psicòleg i amb medicaments.
I si centrem aquest tema de la medicalizació en les persones amb diversitat funcional el problema s'intensifica més si cap. La persona amb diversitat funcional, com a persona, també té característiques en raó de la seva educació, de la influència del seu entorn familiar, del seu entorn social i escolar, de les possibilitats que se li proporcionen, o simplement de la seva personalitat; característiques no necessàriament imputables en raó a la seva pertinença a un grup de persones amb diversitat funcional i que seran factors a tenir en compte. Ara bé, en el cas d'aquest col·lectiu a prioris com el diagnòstic o l'etiqueta de la persona amb diversitat funcional (autisme, TDA-H, paràlisi cerebral...) li proporcionarà una condició de diferència que, amb molta probabilitat, per qualsevol manifestació diferent o desviació dels patrons de "normalitat" establerts li farà ser receptor d'un tractament farmacològic, d'una medicalització, que farà simplificar el problema i dificultarà la posada en pràctica d'un altre tipus de solucions. Es perd un factor de canvi que podria ajudar a millorar el context social, familiar i educatiu. Però, és més fàcil para tots tractar aquestes diferències a través de la medicalització, la qual comportarà d'una banda el tractament amb medicaments o innecessari de nens i nenes, la cronificació de canvis intrancendents i, sobretot, el retard dels canvis necessaris en altres entorns, permetent ignorar els problemes de fons, la qual cosa retarda el seu abordatge. En moltíssimes ocasions ens hem trobat amb situacions en què es medicalitza innecessàriament als nostres alumnes a causa de la dificultat familiar, escolar o social de fer front a certes situacions.
Les famílies també juguen un paper important en aquest procés i factors com el sentiment de culpa en la criança o les grans pressions als quals són sotmesos per part del context escolar els portarà davant una situació de medicalització dels problemes dels seus fills amb la finalitat d'aconseguir una absolució de l'entorn escolar i fins i tot social. D'aquesta forma les famílies s'uneixen als docents en la seva "innocència" i en l'acceptació de la medicació i s'eradica qualsevol opció de millora en altres àmbits.
Per tot això, crec que és necessari un abordatge des de múltiples perspectives en la valoració i el tractament de les persones amb diversitat funcional. Aquest abordatge hauria de normalitzar les respostes emocionals a les experiències vitals adverses, intervencions més positives (com l'afavorir la resilència) i implicar intervencions sistèmiques biopsicosociales (incloent aspectes biològics com la dieta, l'exercici o les habilitats per a la resolució de conflictesm mitjançant intervenció individual o col·lectiva). En altres paraules, tal vegada l'única esperança de "cura" per a la depressió, la hiperactivitat, el trastorn negativista desafiant, els problemes comportamentals... vingaa de millorar els determinants socials de la salut.
El debat sobre els models educatius i el paper de l'escola en la vida de les persones ens haurien d'ajudar a anar apropant-nos a una nova situació en la qual els nens i nenes puguin créixer en un entorn escolar més saludable. En moltes ocasions seria necessari veure el comportament de l'alumnat com a indicador de l'emmalaltir del model educatiu, no com a causa del mateix, doncs molts dels problemes escolars que porten a les dificultats excedeixen als individus. De nou, des d'aquesta perspectiva seria necessari proposar les estratègies i recursos educatius i sociocomunitaris adequats a les necessitats canviants de l'alumnat en interacció amb el medi en què creix.
per qui vulga llegir més... sobre la medicalització en la nostra societat...
La modernitat ha construït una ciència sobre la “diferència”, la qual en les últimes dècades s'ha convertit en productiva, rentable i que contribueix a la cadena de producció i consum. Amb la creació d'aquesta “ciència” es va aconseguir una doble meta: explicar científicament el problema de les persones i, al mateix temps, obrir nous horitzons respecte a la seva explotació. Nous problemes que requereixen noves respostes, especialistes, recerca, medicalització...
El primer canvi es relaciona amb els inicis de la psicofarmacologia moderna que als països occidentals dels anys cinquanta i seixanta coincideix amb les polítiques de benestar.
En els anys setanta, la posada en pràctica de les reformes psiquiàtriques es troba amb la crisi de l'estat de benestar. Una crisi que va contribuir a la substitució de les “aspiracions” d'un estat que pretenia ser social, per les “aspiracions” corresponents a un estat liberal. Així, el mercat es constitueix com el principal regulador de les relacions socials, i l'individualisme apareix com a valor hegemònic. La inestabilitat i el risc caracteritzen tant la cultura com les relacions socials, al mateix temps que es premia l'èxit individual.
No obstant això, la frustració que genera aquesta contradicció provoca diverses formes de sofriment, que la indústria pot contribuir a medicalitzar de diferents maneres per obrir nous mercats. El malestar cultural i social projectat en l'individu es mercantilitza. El capital humà es percebut com a central i la salut s'ha tornat un producte de consum. En unes dècades, la indústria farmacèutica pansa a ser una de les activitats més lucratives, només superada per la indústria armamentística.
Apareixen nous psicofàrmacs per a “noves malalties”. Primer es ven la malaltia i després el fàrmac. Es descobreixen noves enfermetats com el trastorn de pànic, trastorn per dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat en els nens, fòbia social i “l'epidèmia” de la depressió.
Aquesta psiquiatrizació de la vida quotidiana, situa a l'individu en el lloc d'un espectador passiu i malalt davant els esdeveniments de la seva vida personal i social. Donar pastilles a aquelles que estan tristes, els nens juganer i amb molta activitat, les tímides, les que estan nervioses per qualsevol problema quotidià, suposa designar com a individuals problemes que poden tenir un substrat social.
I aquí és on conflueixen els interessos del Mercat amb els de l'Estat. S'ofereix a l'Estat una espècie de remei general que serveix, d'una banda, per legitimar i possibilitar els ritmes de la vida quotidiana (que té uns estàndards de treball, habitabilitat i submissió difícils d'admetre), i d'altra banda, per recollir tots aquells problemes que no han estat acollits o que s'han sortit d'altres agències estatals reparadores, imposant un control social més intens.
Paral·lelament al descobriment de nous contextos i a la creació de nova clientela per part de la indústria farmacèutica, el subministrament i el consum de psicofàrmacs segueix expandint-se actualment en els espaiss on tradicionalment s'han utilitzat (amb major impunitat i de la forma més destructiva): en totes les institucions de tancament, segregació i anihilació de l'ésser humà. Aquí on nous i vells discursos justifiquen científicament o silencien “conspiradamente” l'abús preocupant de les drogues psiquiàtriques.
BIBLIOGRAFIA
- CON PSICOFÁRMACOS NO SE EDUCA. Col·ectivu Txinorris (Barcelona). Editorial Klinamen.
http://conlosninosnosejuega.files.wordpress.com/2010/01/dossier-psicofarmacos.pdf
- De la controversia sobre los antidepresivos en niños y adolescentes al debate sobre cómo tratar la infelicidad infantil. Ibone Olza Fernández.
medicalización y escuela...
Diàriament a l'escola ens trobem amb situacions on els trets del caràcter i variacions de la "normalitat" es transformen en malalties que comporten tractaments; així, per exemple, la timidesa es converteix en un desequilibri de neurotransmisors, l'avorriment en depressió i la curiositat excessiva en dèficit d'atenció i, el que és pitjor, els canvis intranscendents i transitoris es converteixen en malalties cròniques. Es medicalitza i es "tracta" amb medicaments i teràpies psicològiques el que emmascara les deficiències del model social existent en general i el sistema educatiu en "especial", de manera que el professorat i famílies poden arribar a tenir una visió simptomàtica, superficial i individual d'un problema més de fons i global. Els desajustaments entre models socials, pedagògics i familiars es converteixen en trastorns mèdics de l'alumnat i són susceptibles de tractament, generalment amb visites al psicòleg i amb medicaments.
I si centrem aquest tema de la medicalizació en les persones amb diversitat funcional el problema s'intensifica més si cap. La persona amb diversitat funcional, com a persona, també té característiques en raó de la seva educació, de la influència del seu entorn familiar, del seu entorn social i escolar, de les possibilitats que se li proporcionen, o simplement de la seva personalitat; característiques no necessàriament imputables en raó a la seva pertinença a un grup de persones amb diversitat funcional i que seran factors a tenir en compte. Ara bé, en el cas d'aquest col·lectiu a prioris com el diagnòstic o l'etiqueta de la persona amb diversitat funcional (autisme, TDA-H, paràlisi cerebral...) li proporcionarà una condició de diferència que, amb molta probabilitat, per qualsevol manifestació diferent o desviació dels patrons de "normalitat" establerts li farà ser receptor d'un tractament farmacològic, d'una medicalització, que farà simplificar el problema i dificultarà la posada en pràctica d'un altre tipus de solucions. Es perd un factor de canvi que podria ajudar a millorar el context social, familiar i educatiu. Però, és més fàcil para tots tractar aquestes diferències a través de la medicalització, la qual comportarà d'una banda el tractament amb medicaments o innecessari de nens i nenes, la cronificació de canvis intrancendents i, sobretot, el retard dels canvis necessaris en altres entorns, permetent ignorar els problemes de fons, la qual cosa retarda el seu abordatge. En moltíssimes ocasions ens hem trobat amb situacions en què es medicalitza innecessàriament als nostres alumnes a causa de la dificultat familiar, escolar o social de fer front a certes situacions.
Les famílies també juguen un paper important en aquest procés i factors com el sentiment de culpa en la criança o les grans pressions als quals són sotmesos per part del context escolar els portarà davant una situació de medicalització dels problemes dels seus fills amb la finalitat d'aconseguir una absolució de l'entorn escolar i fins i tot social. D'aquesta forma les famílies s'uneixen als docents en la seva "innocència" i en l'acceptació de la medicació i s'eradica qualsevol opció de millora en altres àmbits.
Per tot això, crec que és necessari un abordatge des de múltiples perspectives en la valoració i el tractament de les persones amb diversitat funcional. Aquest abordatge hauria de normalitzar les respostes emocionals a les experiències vitals adverses, intervencions més positives (com l'afavorir la resilència) i implicar intervencions sistèmiques biopsicosociales (incloent aspectes biològics com la dieta, l'exercici o les habilitats per a la resolució de conflictesm mitjançant intervenció individual o col·lectiva). En altres paraules, tal vegada l'única esperança de "cura" per a la depressió, la hiperactivitat, el trastorn negativista desafiant, els problemes comportamentals... vingaa de millorar els determinants socials de la salut.
El debat sobre els models educatius i el paper de l'escola en la vida de les persones ens haurien d'ajudar a anar apropant-nos a una nova situació en la qual els nens i nenes puguin créixer en un entorn escolar més saludable. En moltes ocasions seria necessari veure el comportament de l'alumnat com a indicador de l'emmalaltir del model educatiu, no com a causa del mateix, doncs molts dels problemes escolars que porten a les dificultats excedeixen als individus. De nou, des d'aquesta perspectiva seria necessari proposar les estratègies i recursos educatius i sociocomunitaris adequats a les necessitats canviants de l'alumnat en interacció amb el medi en què creix.
per qui vulga llegir més... sobre la medicalització en la nostra societat...
La modernitat ha construït una ciència sobre la “diferència”, la qual en les últimes dècades s'ha convertit en productiva, rentable i que contribueix a la cadena de producció i consum. Amb la creació d'aquesta “ciència” es va aconseguir una doble meta: explicar científicament el problema de les persones i, al mateix temps, obrir nous horitzons respecte a la seva explotació. Nous problemes que requereixen noves respostes, especialistes, recerca, medicalització...
El primer canvi es relaciona amb els inicis de la psicofarmacologia moderna que als països occidentals dels anys cinquanta i seixanta coincideix amb les polítiques de benestar.
En els anys setanta, la posada en pràctica de les reformes psiquiàtriques es troba amb la crisi de l'estat de benestar. Una crisi que va contribuir a la substitució de les “aspiracions” d'un estat que pretenia ser social, per les “aspiracions” corresponents a un estat liberal. Així, el mercat es constitueix com el principal regulador de les relacions socials, i l'individualisme apareix com a valor hegemònic. La inestabilitat i el risc caracteritzen tant la cultura com les relacions socials, al mateix temps que es premia l'èxit individual.
No obstant això, la frustració que genera aquesta contradicció provoca diverses formes de sofriment, que la indústria pot contribuir a medicalitzar de diferents maneres per obrir nous mercats. El malestar cultural i social projectat en l'individu es mercantilitza. El capital humà es percebut com a central i la salut s'ha tornat un producte de consum. En unes dècades, la indústria farmacèutica pansa a ser una de les activitats més lucratives, només superada per la indústria armamentística.
Apareixen nous psicofàrmacs per a “noves malalties”. Primer es ven la malaltia i després el fàrmac. Es descobreixen noves enfermetats com el trastorn de pànic, trastorn per dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat en els nens, fòbia social i “l'epidèmia” de la depressió.
Aquesta psiquiatrizació de la vida quotidiana, situa a l'individu en el lloc d'un espectador passiu i malalt davant els esdeveniments de la seva vida personal i social. Donar pastilles a aquelles que estan tristes, els nens juganer i amb molta activitat, les tímides, les que estan nervioses per qualsevol problema quotidià, suposa designar com a individuals problemes que poden tenir un substrat social.
I aquí és on conflueixen els interessos del Mercat amb els de l'Estat. S'ofereix a l'Estat una espècie de remei general que serveix, d'una banda, per legitimar i possibilitar els ritmes de la vida quotidiana (que té uns estàndards de treball, habitabilitat i submissió difícils d'admetre), i d'altra banda, per recollir tots aquells problemes que no han estat acollits o que s'han sortit d'altres agències estatals reparadores, imposant un control social més intens.
Paral·lelament al descobriment de nous contextos i a la creació de nova clientela per part de la indústria farmacèutica, el subministrament i el consum de psicofàrmacs segueix expandint-se actualment en els espaiss on tradicionalment s'han utilitzat (amb major impunitat i de la forma més destructiva): en totes les institucions de tancament, segregació i anihilació de l'ésser humà. Aquí on nous i vells discursos justifiquen científicament o silencien “conspiradamente” l'abús preocupant de les drogues psiquiàtriques.
BIBLIOGRAFIA
- CON PSICOFÁRMACOS NO SE EDUCA. Col·ectivu Txinorris (Barcelona). Editorial Klinamen.
http://conlosninosnosejuega.files.wordpress.com/2010/01/dossier-psicofarmacos.pdf
- De la controversia sobre los antidepresivos en niños y adolescentes al debate sobre cómo tratar la infelicidad infantil. Ibone Olza Fernández.
- La medicalización del fracaso escolar. Paula González Vallinas y Juan Gérvas Camacho. Rebelión.
medicalización y escuela...
Diariamente en la escuela nos encontramos con situaciones donde los rasgos del carácter y variaciones de la "normalidad" se transforman en enfermedades que conllevan tratamientos; así, por ejemplo,
la timidez se convierte en un desequilibrio de neurotransmisores, el
aburrimiento en depresión y la curiosidad excesiva en déficit de
atención y, lo que es peor, los cambios intranscendentes y transitorios se
convierten en enfermedades crónicas. Se medicaliza y se
"trata" con medicamentos y terapias psicológicas lo que enmascara las deficiencias del modelo social existente en general y el sistema educativo específicament, de forma que el profesorado y famílias pueden llegar a tener una visión sintomática, superficial y individual de un problema más bien de fondo y global. Los desajustes entre modelos sociales, pedagógicos y
familiares se convierten en trastornos médicos del alumnado y son
susceptibles de tratamiento, generalmente con visitas al psicólogo y con
medicamentos.
Y si centramos este tema de la medicalización en las personas con diversidad funcional el problema se intensifica más si cabe. La persona con diversidad funcional, como persona, también tiene características en razón de su educación, de la influencia de su entorno familiar, de su entorno social i escolar, de las posibilidades que se le proporcionen, o simplemente de su personalidad; características no necesariamente imputables en razón a su pertenencia a un grupo de personas con diversidad funcional y que serán factores a tener en cuenta. Ahora bien, en el caso de este colectivo a prioris como el diagnóstico o la etiqueta de la persona con diversidad funcional (autismo, TDA-H, parálisis cerebral...) le proporcionará una condición de diferencia que, com mucha probabilidad, por cualquier manifestación diferente o desviaciación de los patrones de "normalidad" establecidos le hará ser receptor de un tratamiento farmacológico, de una medicalización, que hará simplificar el problema y dificultará
la puesta en práctica de otro tipo de soluciones. Se pierde un factor de
cambio que podría ayudar a mejorar el contexto social, familiar y educativo. Pero, es más fàcil para todos tratar estas diferencias a través de la medicalización, la cual conllevará por un lado el tratamiento innecesario de niños y niñas,
la cronificación de cambios intranscendentes y, sobre todo, el retraso
de los cambios necesarios en otros entornos, permitiendo ignorar los problemas de fondo, lo que retrasa su
abordaje. En muchísimas ocasiones no hemos encontrado con situaciones en que se medicaliza innecesariamente a nuestros alumnos debido a la dificultat familiar, escolar o social de hacer frente a ciertas situaciones.
Las familias también juega un papel importante en este proceso y factores como el sentimiento de culpa en la crianza o las grandes presiones a los que son sometidos por parte del contexto escolar les llevará ante una situación de medicalización de los problemas de sus hijos con el fin de conseguir una absolución del entorno escolar i incluso social. De esta forma las
familias se unen a los docentes en su "inocencia" y en la aceptación de
la medicación y se erradica cualquier opción de mejora en otros ámbitos.
Por todo ello, creo que es necesario un abordaje desde
múltiples perspectivas en la valoración y el tratamiento de las personas
con diversidad funcional. Dicho abordaje debería normalizar las respuestas
emocionales
a las experiencias vitales adversas, intervenciones más positivas (como
el
favorecer la resilencia) e implicar intervenciones sistémicas
biopsicosociales
(incluyendo aspectos biológicos como la dieta, el ejercicio o las
habilidades
cognitivas). En otras palabras, tal vez la única esperanza de
"cura" para como la depresión, la hiperactividad, el trastorno
negativista desafiante, los problemas comportamentales... venga de
mejorar
los determinantes sociales de la salud.
El debate sobre los modelos educativos y el papel de la
escuela en la vida de las personas deberían ayudarnos a ir
acercándonos a una
nueva situación en la que los niños y niñas puedan crecer en un entorno escolar más saludable. En muchas ocasiones seria necesario ver el comportamiento del alumnado como indicador del enfermar del modelo educativo, no como causa del mismo, pues muchos de los problemas escolares que llevan a las dificultades exceden a los individuos. De nuevo, desde esta perspectiva sería necesario proponer las estrategias y recursos educativos y sociocomunitarios adecuados a las necesidades cambiantes del alumnado en interacción con el medio en que crece.
para quien quiera leer más... sobre la medicalización en nuestra sociedad...
La modernidad ha construido una ciencia sobre la
“diferencia”, la cual en las últimas décadas se ha convertido en productiva,
rentable y que contribuye a la cadena de producción y consumo. Con la creación
de esta “ciencia” se consiguió una doble meta: explicar científicamente el
problema de las personas y, al mismo
tiempo, abrir nuevos horizontes respecto a su explotación. Nuevos problemas que
requieren nuevas respuestas, especialistas, investigación, medicalización...
El primer
cambio se relaciona con los inicios de la psicofarmacología moderna que en los
países occidentales de los años cincuenta y sesenta coincide con las políticas
de bienestar.
En los años
setenta, la puesta en práctica de las reformas psiquiátricas se encuentra con
la crisis del estado de bienestar. Una crisis que contribuyó a la sustitución
de las “aspiraciones” de un estado que pretendía ser social, por las
“aspiraciones” correspondientes a un estado liberal. Así, el mercado se
constituye como el principal regulador de las relaciones sociales, y el
individualismo aparece como valor hegemónico. La inestabilidad y el riesgo
caracterizan tanto la cultura como las relaciones sociales, al mismo tiempo que
se premia el éxito individual.
No obstante,
la frustración que genera esta contradicción provoca diversas formas de
sufrimiento, que la industria puede contribuir a medicalizar de diferentes
maneras para abrir nuevos mercados. El malestar cultural y social proyectado en
el individuo se mercantiliza. El capital humano se ha percibido como central y
la salud se ha vuelto un producto de consumo. En unas décadas, la industria
farmacéutica pasa a ser una de las actividades más lucrativas, sólo superada
por la industria armamentística.
Aparecen nuevos
psicofármacos para “nuevas enfermedades”. Primero se vende la enfermedad y
después el fármaco. Se descubren nuevas enfermedades como el trastorno de
pánico, trastorno por déficit de atención, hiperactividad en los niños, fobia
social y “la epidemia” de la depresión.
Esta
psiquiatrización de la vida cotidiana, sitúa al individuo en el lugar de un
espectador pasivo y enfermo ante los acontecimientos de su vida personal y
social. Dar pastillas a aquellas que están tristes, los niños revoltos, las
tímidas, las que están nerviosas por cualquier problema cotidiano, supone
designar como individuales problemas que pueden tener un sustrato social.
Y aquí es
donde confluyen los intereses del Mercado con los del Estado. Se ofrece al
Estado una especie de remedio general que sirve, por una parte, para legitimar
y posibilitar los ritmos de la vida cotidiana (que tiene unos estándares de
trabajo, habitabilidad y sumisión difíciles de admitir), y por otro lado, para
recoger todos aquellos problemas que no han sido acogidos o que se han salido
de otras agencias estatales reparadoras, imponiendo un control social más
intenso.
Paralelamente
al descubrimiento de nuevos contextos y a la creación de nueva clientela por
parte de la industria farmacéutica, el suministro y el consumo de psicofármacos
sigue expandiéndose actualmente en los espacios donde tradicionalmente se han
utilizado (con mayor impunidad y de la forma más destructiva): en todas las
instituciones de encierro, segregación y aniquilación del ser humano. Aquí
donde nuevos y viejos discursos justifican científicamente o silencian
“conspiradamente” el abuso preocupante de las drogas psiquiátricas.
BIBLIOGRAFIA
- CON PSICOFÁRMACOS NO SE EDUCA. Col·ectivu Txinorris (Barcelona). Editorial Klinamen.
http://conlosninosnosejuega.files.wordpress.com/2010/01/dossier-psicofarmacos.pdf
- De la controversia sobre los antidepresivos en niños y adolescentes al debate sobre cómo tratar la infelicidad infantil. Ibone Olza Fernández.
- La medicalización del fracaso escolar. Paula González Vallinas y Juan Gérvas Camacho. Rebelión.
molt bona la entrada, laura! i la font, ibone olza, és molt gran, recomane el seu blog iboneolza.wordpress.com.
ResponEliminaester
pensaments que et generen el dia a dia i certes pràctiques i converses...;).
ResponEliminaI ja sabem tot el bé que ens va fer el curs de menors!, va ser una passada escoltar a esta dona, em va agradar molt com enfocava la seua feina. he ampliat la cosa, he tret moltes coses del enllaç que he deixat a la bibliografia, que també sabràs s'on l'he tret. besades!.