De vez en cuando las cinematografías producen un fenómeno consistente en que una película, de planteamientos modestos (medios, marketing, etc.), logra abrirse un hueco en la gran pantalla.
La proposta del guionista i realitzador de Nacional 7 és equiparar el món dels discapacitats al de les persones "normals" per derrocar les barreres que, tant uns com uns altres, plantegen per superar o fer front a el món de la diversitat funcional. És per això que la pel·lícula comença amb l'escena del viatge de tornada d'un grup de persones amb discapacitat que han estat a Lourdes per satiritzar la escena típica que la societat té d'aquestes persones. Però la pel·lícula, no obstant això, no transcorre més pel terreny de la sàtira. I en narra la història de una persona amb diversitat funcional que no suporta la seva situació i que únicament vol buscar una dona per satisfer els seus desitjos de sexe (i solitud). En certa manera, no és una mala solució de guió, doncs si el que vol és considerar iguals als discapacitats, no cal distingir-los de la resta de personatges, per més situacions còmiques que això plantegi; d'aquesta forma, riem “amb” els personatges i no “de” els personatges, amb el que s'evita la possibilitat de compadir-se d'ells.
La propuesta del guionista y realizador de National 7 es equiparar el mundo de las personas que tiene una discapacidad al de las personas" normales" para derribar las barreras que, tanto unos como otros, plantean para superar o hacer frente a ese problema. Es por ello que la película comienza con la escena del viaje de vuelta de un grupo de personas con diversidad funcional que han estado en Lourdes para satirizar la “solución” típica y lastimera que la sociedad tiene de estas personas. Pero la película, sin embargo, no transcurre más por el terrero de la sátira. Y nos narra la historia de una persona con diversidad funcional que no soporta su situación y que únicamente quiere buscar una mujer para saciar sus deseos de sexo (y soledad). En cierto modo, no es una mala solución de guión, pues si lo que quiere es considerar iguales las personas con diversidad funcional, no hay que distinguirlos del resto de personajes, por más situaciones cómicas que esto plantee; de esta forma, nos reímos “con” los personajes y no “de” los personajes, con lo que se evita la posibilidad de compadecernos de ellos.
I la pel·lícula porta aquesta tesi a tots els terrenys. És per això que el personatge de René, que vol fer l'amor amb una dona coste el que coste, és el complement de la infermera Julie, que en definitiva cerca el mateix (mantenir una relació sexual, sentimental o ambdues coses, que li possibilite fugir també de la seva solitud ). René sofrirà o tindrà com a obstacles tot el que deriva de la seva situació física i de la institucionalització a una residència i Julie també sofrirà els problemes derivats de la seva pròpia condició de normalitat (un gat que li espanta una relació amb el psicòleg, un treball que li absorbeix el seu temps, etc.). En definitiva són dues persones amb un mateix problema. La situació dels protagonistes s'estén, es reprodueix, a la resta de personatges, així enfront del grup de discapacitats que es troben en la residència, tenim el grup de persones considerades “normals” (els treballadors i directius de la residència o les prostitutes), produint-se una interacció entre tots dos grups, equiparant-se en certa forma.
Y la película lleva esta tesis a todos los terrenos. El personaje de René, que quiere hacer el amor con una mujer a toda costa, es el complemento de la enfermera Julie, que en definitiva busca lo mismo (mantener una relación sexual, sentimental o ambas cosas, que le posibilite huir también de su soledad ). René sufrirá o tendrá como obstáculos todo lo que deriva de su situación física y de reclusión en una institución residencial para gente con diversidad funcional y Julie también sufrirá los problemas derivados de su propia condición de normalidad (un gato que le espanta una relación con el psicólogo, un trabajo que le absorbe su tiempo, etc.). En definitiva son dos personas con un mismo problema. La situación de los protagonistas se extiende, se reproduce, al resto de personajes.
Una de les pel·lícules sobre diversitat funcional que més m'agraden és Bailo por dentro. Un jove amb paràlisi cerebral viu a un residència per a discapacitats, sense plantejar-se altres opcions, fins que coneix altre jove, amb distrofia muscular, que vol independitzar-se a un pis, amb una ajudant personal. Quan ho aconsegueixen, s'adonen que tot no és de color rosa: han d'enfrontar-se a problemes, que són enfocats des d'un punt de vista realista però alegre.
Una crítica a les institucions, un crit per l'autodeterminació i la vida independent (amb els suports que cadascú necessite): cal veure-la.
Una de las películas sobre diversidad funcional que más me gustan es Bailo por dentro. Un joven con parálisis cerebral vive en una residencia para discapacitados, sin plantearse otras opciones, hasta que conoce a otro joven, con distrofia muscular, que quiere independizarse a un piso, con una ayudante personal. Cuando lo consiguen, se dan cuenta que todo no es de color rosa: tienen que enfrontarse a problemas, que son enfocados desde un punto de vista realista pero alegre.
Una crítica a las instituciones, un grito por la autodeterminación y la vida independiente (con los apoyos que cadacual necesite): hay que verla.
Com que no he trobat el trailer en espanyol, ni tan sols subtitolat, vos deixe un tros del principi de la pel·li. Es pot veure online ací (tanqueu la finestra on vos demana el vostre telèfon sense posar-lo, i ja la podeu veure)
Puesto que no he encontrado el trailer en español, ni tan sólo subtitulado, os dejo con un trozo del principiode la peli. Se puede ver online aquí (cerrad la ventana donde os pide vuestro telèfono sin ponerlo, y ya la podéis ver).PRÒXIMAMENT MÉS!