"Siempre que haya alguien dispuesto a escuchar,
con independencia de sus características,
por encima de su diagnóstico y
superando el silencio,
se estará comunicando"
“La mare és rebost, matalàs, ansa, carro, columna, mocador, tobogan; el fill és manipulat, despullat, ficat a l’aigua, voltejat, mossegat, forçat a obrir la boca, traslladat, palpat, i la seua única defensa és precisament la persona de la que procedeix eixe atac. La criatura més fràgil al món més atroç, la vida més dèbil i menys independent, envoltada de gegants desconeguts que podrien destrossar-la amb una sola mà, no té por: somriu. Per un miracle inexplicablement repetit, repetició que impedeix la nostra sorpresa, la vulnerabilitat més gran es converteix en la màxima seguretat; el màxim poder es converteix en el màxim servei. Enllà on no arriba a penetrar la llei i on la desigualtat de forces és absoluta, la mare mira el xiquet i, en compte de matar-lo, li canvia la roba i el besa; i el xiquet, en compte de cobrir-se la cara i posar-se a plorar, es calma i dorm confiat"
El ser pare o mare d'una criatura suposa parir i patir, curar i cuidar, crèixer , sentir i estimar. La criança d'un fill o filla crea en l'adult sentiments de responsabilitat, alegria, d'inseguretat, d'exigència, estima insubornable, de preocupació, d'il·lusió i tants altres...
I quan a aquests pensars, sentirs i sentits se li afegeix que el nen o la nena presente alguna diferència en el seu creixement, tot açò encara s'intensifica més si cap.
Des de la meua experiència professional, sempre he pensat que la tasca més important, així com més difícil, és la de saber acompanyar als pares i mares dels nostres xiquets i xiquetes en el seu creixement i desenvolupament. En les seues pors, en les inseguretats, en les inquituts, en el desconeixement, en el fer, en els dubtes... en els i les nostres, en els que es converteixen en mutus. En un camí llarg i incert que no sabem per on caminarà i on ens durà.
Una de les tasques més importants i més decisives (per la importància que té en la vida, en la relació amb les persones i en la inserció en la societat) és el treball de la comunicació i el llenguatge. I és uns dels àmbits que més els preocupa a les famílies.
Aquesta setmana hem fet un taller per a famílies de xiquets i xiquetes amb TEA per orientar-los en el treball de PECS i que pense que va ser molt profitós.
Vos deixe ací la presentació que els van fer per si vos podera ajudar també a vosaltres a a les famílies en les que treballeu.
Hace un tiempo me pasaron estas letras que me gustaron...
Des de la meua experiència professional, sempre he pensat que la tasca més important, així com més difícil, és la de saber acompanyar als pares i mares dels nostres xiquets i xiquetes en el seu creixement i desenvolupament. En les seues pors, en les inseguretats, en les inquituts, en el desconeixement, en el fer, en els dubtes... en els i les nostres, en els que es converteixen en mutus. En un camí llarg i incert que no sabem per on caminarà i on ens durà.
Una de les tasques més importants i més decisives (per la importància que té en la vida, en la relació amb les persones i en la inserció en la societat) és el treball de la comunicació i el llenguatge. I és uns dels àmbits que més els preocupa a les famílies.
Aquesta setmana hem fet un taller per a famílies de xiquets i xiquetes amb TEA per orientar-los en el treball de PECS i que pense que va ser molt profitós.
Vos deixe ací la presentació que els van fer per si vos podera ajudar també a vosaltres a a les famílies en les que treballeu.
Hace un tiempo me pasaron estas letras que me gustaron...
“La madre es despensa, colchón, asa, carro, columna, pañuelo, tobogán; el hijo es manipulado, desnudado, metido al agua, volteado, mordido, forzado a abrir la boca, trasladado, palpado, y su única defensa es precisamente la persona de la que procede ese ataque. La criatura más frágil en el mundo más atroz, la vida más débil y menos independiente, rodeada de gigantes desconocidos que podrían destrozarla con una sola mano, no tiene miedo: sonríe. Por un milagro inexplicablemente repetido, repetición que impide nuestra sorpresa, la vulnerabilidad más grande se convierte en la máxima seguridad; el máximo poder se convierte en el máximo servicio. Allá donde no llega a penetrar la ley y donde la desigualdad de fuerzas es absoluta, la madre mira el niño y, en cuenta de matarlo, le cambia la ropa y lo besa; y el niño, en cuenta de cubrirse la cara y echarse a llorar, se calma y duerme confiado"
El ser padre o madre de una criatura supone parir y sufrir, curar y cuidar, crecer , sentir y estimar. La crianza de un hijo o hija crea en el adulto sentimientos de responsabilidad, alegría, de inseguridad, de exigencia, aprecio insobornable, de preocupación, de ilusión y tantos otros...
Y cuando a estos pensamientos, sentimientos y sentidos se le añade que el niño o la niña presento alguna diferencia en su crecimiento, todo esto todavía se intensifica más si ninguno.
Desde mi experiencia profesional, siempre he pensado que la tarea más importante, así como difícil, es la de saber acompañar a los padres y madres de nuestros niños y niñas en su crecimiento y desarrollo. En sus miedos, en las inseguridades, en las inquietudes, en el desconocimiento, en el hacer, en las dudas... en los y las nuestras, en los que se convierten en mutuos. En un camino largo e incierto que no sabemos por donde andará y donde nos llevará.
Una de las tareas más importantes y más decisivas (por la importancia que tiene en la vida, en la relación con las personas y en la inserción en la sociedad) es el trabajo de la comunicación y el lenguaje. Y es unos de los ámbitos que más los preocupa a las familias.
Esta semana hemos hecho un taller para familias de niños y niñas con TEA para orientarlos en el trabajo de PECS y que pienso que fue muy provechoso.
Os dejo aquí la presentación que les hicimos por si os pudiera ayudar también a vosotros con las familias en las que trabajáis.
Molt boniques les paraules i carregades de raó. La presentación també m'agradat molt és molt pràctica.
ResponEliminagràcies pel teu comentari. personalment crec que a llevar-li els videos ha perdut molt ja que en ells es veia molt bé com crear situacions comunicatives a partir de rutines quotidianes. la idea fonamental, era transmetre a les famílies que el desenvolupament i el treball de la comunicació no era sols feina de l'escola o del logopeda, i que ells tenen un paper molt important en la mateixa i que l'aprofitament de qualsevol moment per a que es produiexen eixos intercanvis és molt important.
ResponElimina