dijous, 21 de març de 2013

diccionari bimodal online

Compartim una eina molt pràctica que han elaborat al CPEE Rincón de Goya de Saragossa: un diccionari online de llenguatge bimodal, amb pictogrames ARASAAC, imatges de persones signant i gifts animats. 

Està classificat per categories, i és molt pràctic per fer exercicis amb els alumnes, per buscar ràpidament com es signa alguna paraula o per compartir amb les famílies.

(punxeu sobre la imatge)




Compartimos una herramienta muy práctica que han elaborado en el CPEE Rincón de Goya de Zaragoza: un diccionario online de lenguaje bimodal, con pictogramas ARASAAC, imágenes de personas signando y gifts animados. 

Está clasificado por categorías, y es muy práctico para hacer ejercicios con los alumnos, para buscar rápidamente como se signa alguna palabra o para compartir con las familias.

(pinchad sobre la imagen)

dijous, 14 de març de 2013

falles!


Demà comencen les falles a algunes localitats de València.
Vaja per davant que no m’agraden les falles; les considere una festa ecològicament destructiva (el que es crema són, majoritàriament, pintures i poliexpan), també des del punt de vista lumínic i, ara mateix, sense gaire sentit. S’ha perdut l’esperit de falles, d’estar amb els veïns, criticar la societat, fer festa en el barri per a tots… Però, clar, eixa és la meua opinió. Els meus alumnes no pensen el mateix, per a ells és una oportunitat d’eixir a un carrer ple de gent, d’ambient festiu, amb molta música i colorit... i una ocasió per integrar-se en el seu entorn.
Així que ací tenim el notebook que he fet per treballar les falles a l’aula.

Recordeu que el programa que utilitzem per que es pugueu descarregar el material (box)no ens permet visualitzar els notebooks, així que posem un powerpoint per visualitzar-lo i, si el voleu descarregar, heu d’anar a la finestra grisa (box).




Mañana empiezan las fallas a algunas localidades de Valencia.
Vaya por delante que no me gustan las fallas; las considero una fiesta ecológicamente destructiva (el que se quema son, mayoritariamente, pinturas y
poliexpan), también desde el punto de vista lumínico y, ahora mismo, sin mucho sentido. Se ha perdido el espíritu de fallas, de estar con los vecinos, criticar la sociedad, hacer fiesta en el barrio para todos… Pero, claro, esa es mi opinión. Mis alumnos no piensan el mismo, para ellos es una oportunidad de salir a las calles llenas de gente, de ambiente festivo, con mucha música y colorido... y una ocasión para integrarse en su entorno.
Así que aquí tenemos el notebook que he hecho para trabajar las fallas en el aula.
 
Recordáis que el programa que utilizamos por que se podáis descargar el material (box)no nos permite visualizar los notebooks, así que ponemos un powerpoint para visualizarlo y, si lo queréis descargar, tenéis que ir a la ventana gris (box).

diumenge, 10 de març de 2013

recursos comunitaris...LA BIBLIOTECA.

L'educació de les persones amb diversitat funcional durant l'etapa escolar ha de contemplar l'aprenentatge de tot allò que forma part del seu entorn, i que els permeten conèixer la realitat en què viuen, utilitzant els recursos de la seva comunitat, d'acord amb l'edat cronològica. Aquests aprenentatges els permetran aconseguir una autonomia personal i social que li resultarà de gran utilitat en el seu futur com a adult.
L'activitat que a continuació vos presentem tracta de treballar aquests aspectes concretament en un recurs comunitari com és la biblioteca mitjançant el notebook. En aquesta s'aborden diferents aspectes relacionats amb aquest recurs com: què podem trobar a la biblioteca, quines són les normes de la biblioteca, els préstecs, els espais...etc.

La educación de las personas con diversidad funcional durante la etapa escolar debe contemplar el aprendizaje de todo aquello que le rodea, que le permita conocer la realidad en que viven, utilizando los recursos de su comunidad, de acuerdo con la edad cronológica. Estos aprendizajes les permitirán conseguir una autonomía personal y social que le resultará de gran utilidad en su futuro como adulto.
La actividad que a continuación os presentamos trata de trabajar estos aspectos concretamente en un recurso comunitario como es la biblioteca mediante el notebook. En esta se abordan diferentes aspectos relacionados con este recurso cómo: qué podemos encontrar en la biblioteca, cuáles son las normas de la biblioteca, los préstamos, los espacios...etc. 

VISUALITZA/VISUALIZA: 


DESCARREGA/DESCARGA: 
 

dilluns, 4 de març de 2013

medicalització, escola i diversitat funcional...

"Medicalización es la forma en que el ámbito de la medicina moderna se ha expandido en los años recientes y ahora abarca muchos problemas que antes no estaban definidos como entidades médicas". Kishores 
"La aceptación del poder médico para definir salud y enfermedad  conlleva la creencia en los medios tecnológicos y en su capacidad  para dar solución a todo, convierte los problemas inherentes de la vida en susceptibles de tratamiento y elimina la competencia personal para afrontarlos y la social para reconstruirlos".Illich


medicalització i escola... 
Diàriament a l'escola ens trobem amb situacions on els trets del caràcter i variacions de la "normalitat" es transformen en malalties que comporten tractaments; així, per exemple, la timidesa es converteix en un desequilibri de neurotransmisors, l'avorriment en depressió i la curiositat excessiva en dèficit d'atenció i, el que  és pitjor, els canvis intranscendents i transitoris es converteixen en malalties cròniques. Es medicalitza i es "tracta" amb medicaments i teràpies psicològiques el que emmascara les deficiències del model social existent en general i el sistema educatiu en "especial", de manera que el professorat i famílies poden arribar a tenir una visió simptomàtica, superficial i individual d'un problema més de fons i global. Els desajustaments entre models socials, pedagògics i familiars es converteixen en trastorns mèdics de l'alumnat i són susceptibles de tractament, generalment amb visites al psicòleg i amb medicaments.

I si centrem aquest tema de la medicalizació en les persones amb diversitat funcional el problema s'intensifica més si cap. La persona amb diversitat funcional, com a persona, també té característiques en raó de la seva educació, de la influència del seu entorn familiar, del seu entorn social i escolar, de les possibilitats que se li proporcionen, o simplement de la seva personalitat; característiques no necessàriament imputables en raó a la seva pertinença a un grup de persones amb diversitat funcional i que seran factors a tenir en compte. Ara bé, en el cas d'aquest col·lectiu a prioris com el diagnòstic o l'etiqueta de la persona amb diversitat funcional (autisme, TDA-H, paràlisi cerebral...) li proporcionarà una condició de diferència que, amb molta probabilitat, per qualsevol manifestació diferent o desviació dels patrons de "normalitat" establerts li farà ser receptor d'un tractament farmacològic, d'una medicalització, que farà simplificar el problema i dificultarà la posada en pràctica d'un altre tipus de solucions. Es perd un factor de canvi que podria ajudar a millorar el context social, familiar i educatiu. Però, és més fàcil para tots tractar aquestes diferències a través de la medicalització, la qual comportarà d'una banda el tractament amb medicaments o innecessari de nens i nenes, la cronificació de canvis intrancendents i, sobretot, el retard dels canvis necessaris en altres entorns, permetent ignorar els problemes de fons, la qual cosa retarda el seu abordatge. En moltíssimes ocasions ens hem trobat amb situacions en què es medicalitza innecessàriament als nostres alumnes a causa de la dificultat familiar, escolar o social de fer front a certes situacions.

Les famílies també juguen un paper important en aquest procés i factors com el sentiment de culpa en la criança o les grans pressions als quals són sotmesos per part del context escolar els portarà davant una situació de medicalització dels problemes dels seus fills amb la finalitat d'aconseguir una absolució de l'entorn escolar i fins i tot social. D'aquesta forma les famílies s'uneixen als docents en la seva "innocència" i en l'acceptació de la medicació i s'eradica qualsevol opció de millora en altres àmbits.

Per tot això, crec que és necessari un abordatge des de múltiples perspectives en la valoració i el tractament de les persones amb diversitat funcional. Aquest abordatge hauria de normalitzar les respostes emocionals a les experiències vitals adverses, intervencions més positives (com l'afavorir la resilència) i implicar intervencions sistèmiques biopsicosociales (incloent aspectes biològics com la dieta, l'exercici o les habilitats per a la resolució de conflictesm mitjançant intervenció individual o col·lectiva
). En altres paraules, tal vegada l'única esperança de "cura" per a la depressió, la hiperactivitat, el trastorn negativista desafiant, els problemes comportamentals... vingaa de millorar els determinants socials de la salut.

El debat sobre els models educatius i el paper de l'escola en la vida de les persones ens haurien d'ajudar a anar apropant-nos a una nova situació en la qual els nens i nenes puguin créixer en un entorn escolar més saludable. En moltes ocasions seria necessari veure el comportament de l'alumnat com a indicador de l'emmalaltir del model educatiu, no com a causa del mateix, doncs molts dels problemes escolars que porten a les dificultats excedeixen als individus. De nou, des d'aquesta perspectiva seria necessari proposar les estratègies i recursos educatius i sociocomunitaris adequats a les necessitats canviants de l'alumnat en interacció amb el medi en què creix.

per qui vulga llegir més... sobre la medicalització en la nostra societat...



La modernitat ha construït una ciència sobre la “diferència”, la qual en les últimes dècades s'ha convertit en productiva, rentable i que contribueix a la cadena de producció i consum. Amb la creació d'aquesta “ciència” es va aconseguir una doble meta: explicar científicament el problema de les persones i, al mateix temps, obrir nous horitzons respecte a la seva explotació. Nous problemes que requereixen noves respostes, especialistes, recerca, medicalització...
El primer canvi es relaciona amb els inicis de la psicofarmacologia mo­derna que als països occidentals dels anys cinquanta i seixanta co­incideix amb les polítiques de benestar.
En els anys setanta, la posada en pràctica de les reformes psiquiàtriques es troba amb la crisi de l'estat de benestar. Una crisi que va contribuir a la substitució de les “aspiracions” d'un estat que pretenia ser social, per les “aspiracions” corresponents a un estat liberal. Així, el mercat es constitueix com el principal regulador de les rela­cions socials, i l'individualisme apareix com a valor hegemònic. La inestabilitat i el risc caracteritzen tant la cultura com les relacions socials, al mateix temps que es premia l'èxit individual.
No obstant això, la frustració que genera aquesta contradicció provoca diver­ses formes de sofriment, que la indústria pot contribuir a medicalitzar de diferents maneres per obrir nous mercats. El malestar cultural i social projectat en l'individu es mercantilitza. El capital humà es percebut com a central i la salut s'ha tornat un producte de consum. En unes dècades, la indústria farmacèutica pansa a ser una de les activi­tats més lucratives, només superada per la indústria armamentística.
Apareixen nous psicofàrmacs per a “noves malalties”. Primer es ven la malaltia i després el fàrmac. Es descobreixen noves enfermetats com el trastorn de pànic, trastorn per dèficit d'atenció amb o sense hi­peractivitat en els nens, fòbia social i “l'epidèmia” de la depressió.
Aquesta psiquiatrizació de la vida quotidiana, situa a l'individu en el lloc d'un espectador passiu i malalt davant els esdeveniments de la seva vida personal i social. Donar pastilles a aquelles que estan tristes, els nens juganer i amb molta activitat, les tímides, les que estan nervioses per qualsevol problema quotidià, suposa designar com a individuals problemes que poden tenir un substrat social.
I aquí és on conflueixen els interessos del Mercat amb els de l'Estat. S'ofereix a l'Estat una espècie de remei general que serveix, d'una banda, per legitimar i possibilitar els ritmes de la vida quotidiana (que té uns estàndards de treball, habitabilitat i submissió difícils d'admetre), i d'altra banda, per recollir tots aquells problemes que no han estat acollits o que s'han sortit d'altres agències estatals reparadores, im­posant un control social més intens.
Paral·lelament al descobriment de nous contextos i a la creació de nova clientela per part de la indústria farmacèutica, el subministrament i el consum de psicofàrmacs segueix expandint-se actualment en els espaiss on tradicionalment s'han utilitzat (amb major impunitat i de la forma més destructiva): en totes les institucions de tancament, segrega­ció i anihilació de l'ésser humà. Aquí on nous i vells discursos justifiquen científicament o silencien “conspiradamente” l'abús preocu­pant de les drogues psiquiàtriques.  


BIBLIOGRAFIA 
- CON PSICOFÁRMACOS NO SE EDUCA. Col·ectivu Txinorris (Barcelona). Editorial Klinamen. 
http://conlosninosnosejuega.files.wordpress.com/2010/01/dossier-psicofarmacos.pdf 
- De la controversia sobre los antidepresivos en niños y adolescentes al debate sobre cómo tratar la infelicidad infantil. Ibone Olza Fernández.
- La medicalización del fracaso escolar. Paula González Vallinas y Juan Gérvas Camacho. Rebelión.

 medicalización y escuela...
Diariamente en la escuela nos encontramos con situaciones donde los rasgos del carácter y variaciones de la "normalidad" se transforman en enfermedades que conllevan tratamientos; así, por ejemplo, la timidez se convierte en un desequilibrio de neurotransmisores, el aburrimiento en depresión y la curiosidad excesiva en déficit de atención y, lo que es peor, los cambios intranscendentes y transitorios se convierten en enfermedades crónicas.  Se medicaliza y se "trata" con medicamentos y terapias psicológicas lo que enmascara las deficiencias del modelo social existente en general y el sistema educativo específicament, de forma que el profesorado y famílias pueden llegar a tener una visión sintomática, superficial y individual de un problema más bien de fondo y global. Los desajustes entre modelos sociales, pedagógicos y familiares se convierten en trastornos médicos del alumnado y son susceptibles de tratamiento, generalmente con visitas al psicólogo y con medicamentos. 

Y si centramos este tema de la medicalización en las personas con diversidad funcional el problema se intensifica más si cabe. La persona con diversidad funcional, como persona, también tiene características en razón de su educación, de la influencia de su entorno familiar, de su entorno social i escolar, de las posibilidades que se le proporcionen, o simplemente de su personalidad; características no necesariamente imputables en razón a su pertenencia a un grupo de personas con diversidad funcional y que serán factores a tener en cuenta. Ahora bien, en el caso de este colectivo a prioris como el diagnóstico o la etiqueta de la persona con diversidad funcional (autismo, TDA-H, parálisis cerebral...) le proporcionará una condición de diferencia que, com mucha probabilidad, por cualquier manifestación diferente o desviaciación de los patrones de "normalidad" establecidos le hará ser receptor de un tratamiento farmacológico, de una medicalización, que hará simplificar el problema y dificultará la puesta en práctica de otro tipo de soluciones. Se pierde un factor de cambio que podría ayudar a mejorar el contexto social, familiar y educativo. Pero, es más fàcil para todos tratar estas diferencias a través de la medicalización, la cual conllevará por un lado el tratamiento innecesario de niños y niñas, la cronificación de cambios intranscendentes y, sobre todo, el retraso de los cambios necesarios en otros entornos, permitiendo ignorar los problemas de fondo, lo que retrasa su abordaje. En muchísimas ocasiones no hemos encontrado con situaciones en que se medicaliza innecesariamente a nuestros alumnos debido a la dificultat familiar, escolar o social de hacer frente a ciertas situaciones.
Las familias también juega un papel importante en este proceso y factores como el sentimiento de culpa en la crianza o las grandes presiones a los que son sometidos por parte del contexto escolar les llevará ante una situación de medicalización de los problemas de sus hijos con el fin de conseguir una absolución del entorno escolar i incluso social. De esta forma las familias se unen a los docentes en su "inocencia" y en la aceptación de la medicación y se erradica cualquier opción de mejora en otros ámbitos.
 
Por todo ello, creo que es necesario un abordaje desde múltiples perspectivas en la valoración y el tratamiento de las personas con diversidad funcional. Dicho abordaje debería normalizar las respuestas emocionales a las experiencias vitales adversas, intervenciones más positivas (como el favorecer la resilencia) e implicar intervenciones sistémicas biopsicosociales (incluyendo aspectos biológicos como la dieta, el ejercicio o las habilidades cognitivas). En otras palabras, tal vez la única esperanza de "cura" para  como la depresión, la hiperactividad, el trastorno negativista desafiante, los problemas comportamentales... venga de mejorar los determinantes sociales de la salud.

El debate sobre los modelos educativos y el papel de la escuela en la vida de las personas deberían ayudarnos a ir acercándonos a una nueva situación en la que los niños y niñas puedan crecer en un entorno escolar más saludable. En muchas ocasiones seria necesario ver el comportamiento del alumnado como indicador del enfermar del modelo educativo, no como causa del mismo, pues muchos de los problemas escolares que llevan a las dificultades exceden a los individuos.  De nuevo, desde esta  perspectiva sería necesario proponer las estrategias y recursos educativos y sociocomunitarios adecuados a las necesidades cambiantes del alumnado en interacción con el medio en que crece.

para quien quiera leer más... sobre la medicalización en nuestra sociedad...

La modernidad ha construido una ciencia sobre la “diferencia”, la cual en las últimas décadas se ha convertido en productiva, rentable y que contribuye a la cadena de producción y consumo. Con la creación de esta “ciencia” se consiguió una doble meta: explicar científicamente el problema de las personas  y, al mismo tiempo, abrir nuevos horizontes respecto a su explotación. Nuevos problemas que requieren nuevas respuestas, especialistas, investigación, medicalización...
El primer cambio se relaciona con los inicios de la psicofarmacología mo­derna que en los países occidentales de los años cincuenta y sesenta co­incide con las políticas de bienestar.
En los años setenta, la puesta en práctica de las reformas psiquiátricas se encuentra con la crisis del estado de bienestar. Una crisis que contribuyó a la sustitución de las “aspiraciones” de un estado que pretendía ser social, por las “aspiraciones” correspondientes a un estado liberal. Así, el mercado se constituye como el principal regulador de las rela­ciones sociales, y el individualismo aparece como valor hegemónico. La inestabilidad y el riesgo caracterizan tanto la cultura como las relaciones sociales, al mismo tiempo que se premia el éxito individual.
No obstante, la frustración que genera esta contradicción provoca diver­sas formas de sufrimiento, que la industria puede contribuir a medicalizar de diferentes maneras para abrir nuevos mercados. El malestar cultural y social proyectado en el individuo se mercantiliza. El capital humano se ha percibido como central y la salud se ha vuelto un producto de consumo. En unas décadas, la industria farmacéutica pasa a ser una de las activi­dades más lucrativas, sólo superada por la industria armamentística.
Aparecen nuevos psicofármacos para “nuevas enfermedades”. Primero se vende la enfermedad y después el fármaco. Se descubren nuevas enfermeda­des como el trastorno de pánico, trastorno por déficit de atención, hi­peractividad en los niños, fobia social y “la epidemia” de la depresión.
Esta psiquiatrización de la vida cotidiana, sitúa al individuo en el lugar de un espectador pasivo y enfermo ante los acontecimientos de su vida personal y social. Dar pastillas a aquellas que están tristes, los niños revoltos, las tímidas, las que están nerviosas por cualquier problema co­tidiano, supone designar como individuales problemas que pueden tener un sustrato social.
Y aquí es donde confluyen los intereses del Mercado con los del Estado. Se ofrece al Estado una especie de remedio general que sirve, por una parte, para legitimar y posibilitar los ritmos de la vida cotidiana (que tiene unos estándares de trabajo, habitabilidad y sumisión difíciles de admitir), y por otro lado, para recoger todos aquellos problemas que no han sido acogidos o que se han salido de otras agencias estatales reparadoras, im­poniendo un control social más intenso.
Paralelamente al descubrimiento de nuevos contextos y a la creación de nueva clientela por parte de la industria farmacéutica, el suministro y el consumo de psicofármacos sigue expandiéndose actualmente en los espa­cios donde tradicionalmente se han utilizado (con mayor impunidad y de la forma más destructiva): en todas las instituciones de encierro, segrega­ción y aniquilación del ser humano. Aquí donde nuevos y viejos discursos justifican científicamente o silencian “conspiradamente” el abuso preocu­pante de las drogas psiquiátricas. 

BIBLIOGRAFIA 
- CON PSICOFÁRMACOS NO SE EDUCA. Col·ectivu Txinorris (Barcelona). Editorial Klinamen. 
http://conlosninosnosejuega.files.wordpress.com/2010/01/dossier-psicofarmacos.pdf 
- De la controversia sobre los antidepresivos en niños y adolescentes al debate sobre cómo tratar la infelicidad infantil. Ibone Olza Fernández.
- La medicalización del fracaso escolar. Paula González Vallinas y Juan Gérvas Camacho. Rebelión.